Una illa d'amistat i solidaritat

Concurs literari ESO, IES Rei en Jaume

Una nit de tempesta, una tempesta forta i sonora i amb molts llamps, estava Pietro a sa casa, un xiquet de deu anys de pell blanca i amb uns ulls blaus i clarets. Vivia a una illa italiana, sa casa tenia un jardí molt gran on podia jugar a bàsquet, un garatge on son pare aparcava el cotxe i ell tenia lloc per deixar la seua bicicleta i els joguets que ja no gastava. Allí sempre feia bon temps i era estrany el mal oratge, ja que l’illa estava al mig de la Mediterrània molt a prop de les costes africanes. Eixa nit es trobava un poc espantat per la tempesta que feia aquella nit, quan de sobte, un fort rellamp va fondre les llums de tota la casa, aleshores, Pietro es va espantar més i es gità al llit, va cobrir-se fins a dalt esperant a que passara la tempesta, aquella nit ràpida, ja que no li agradaven gens els dies de tronada. 

De matí, quan es va alçar havia eixit el sol, era un nou dia, tenia la sensació de que alguna cosa diferent li anava a passar. Aleshores es va vestir i va eixir fora, era dissabte de matí i després va eixir a pegar una volta. Va passejar pel carrer, estava un poc banyat per la nit anterior però ja brillava el sol, caminava tranquil·lament pensant en les seues coses i en jugar a la consola quan arribara a casa però, de sobte, sense mirar per on anava va entropessar amb un xiquet més o menys de la seua edat, pot ser més menut que ell, no obstant això, no es pareixia molt a ell, aquell xiquet era de pell un poc més obscura, i tenia uns ulls molt obscurs i profunds, una mirada també diferent, igual que la seua roba, no era la mateixa que la de Pietro, estava gastada i pareixia un poc trencada per les vores. Els dos xiquets es van quedar un moment observant-se detingudament, Pietro estava confús, no recordava haver-lo vist mai per allí, i no era com ell ni com la resta. Es van saludar i es presentaren. S’anomenava Yusuf, però tampoc parlava igual, tenia una manera de parlar diferent i un accent estrany que no havia sentit encara.                                                    .
Aleshores, Pietro li va dir d’anar a sa casa a jugar amb ell, ja que es trobava una mica avorrit, Yusuf acceptà ràpidament, Pietro va veure com se li dibuixava un somriure en la cara. Aleshores, els dos xiquets anaren cap a la casa de Pietro.  

Una vegada allí, en el moment que Yusuf va entrar en la casa, es va sorprendre molt perquè era una casa molt gran, nova i molt bonica, i el jardí que tenia li agradava molt, es va quedar molt sorprés perquè sa casa no era ni pareguda a la de Pietro, tot el que veia el sorprenia, com la bicicleta de Pietro que estava tirada al garatge que ja no gastava, li sorprenia la verdor del jardí perquè d’on ell venia no hi havia quasi plantes, també el sorprenia els jocs i les consoles que tenia, també la quantitat de menjar que hi havia, i li agradaven molt les esportives de Pietro, que brillaven un poc i tenien colors. Yosuf se’n va anar molt content i quedaren per a jugar un altre dia.

Un altra vegada, Pietro va trobat a Yusuf davant de sa casa, com si volguera demanar-li alguna cosa, aleshores Pietro, ja que des del dia que es van conéixer es portaven tan bé i s’ho van passar com mai, perquè de normal, Pietro estava acostumat a jugar a la consola, i si anaven alguns amics a sa casa jugaven a això; a la bicicleta o a córrer pel jardí, ell ja no ho feia des de que era xicotet, fins el dia que Yusuf va anar a sa casa. I ell també s’ho passà molt bé perquè no feia tot això on ell vivia. Aleshores, Yusuf entrà a la casa, jugaren i es divertiren molt i, quan acabaren de jugar, asseguts al gran sofà de la sala d’estar de Pietro, ell li va preguntar a Yusuf sobre la seua vida.
Ell començà a explicar-li que venia d’un lloc que sempre feia calor, hi havia pocs arbres i quan hi havia una tempesta, era de vent càlid, tampoc jugava com ho feia amb Pietro, i escrivia de manera diferent.                                       .  

Un dia, Yusuf cau malalt, i Pietro decideix acompanyar-lo al metge, ja que s’havien fet tan bons amics, ara Pietro anava amb ell moltes vegades i sabia que Yusuf no tenia tantes coses com ell, per eixe motiu no jugava d’aquella manera i el sorprenia tot, i també sabia gràcies a ell, que hi ha xiquets a la resta del món que no tenen tantes coses, ni la meitat i que no juguen amb consoles ni van en bicicleta, ni tenen un jardí molt gran només per a ells, per això Yusuf sempre que eixia de sa casa, se n’anava com si fòra el xiquet més feliç, i sempre tornava per a jugar més, gràcies a totes eixes coses, Pietro havia aprés a valorar-les i sobretot el dia que Yusuf es posà malalt. Aquell dia, es va sorprendre al veure que una vegada allí, a cal metge, no van voler atendre’l perquè era estranger. Pietro en sentir allò, es va desanimar molt, igual que Yusuf, es van posar molt tristos, encara que Pietro estava molt confús, mai li havia passat això ni havia sentit res paregut, no li semblava gens correcte el que feien, era injust. I es tornaren cap a casa molt desanimats. Pietro no deixava de pensar en tot el que havia passat, en el pobre Yusuf i en com podien fer eixes coses.

Un dia, quan Pietro mirà per la finestra de la seua gran casa, no va veure a Yusuf a la porta com de normal, es va estranyar molt de que no estiguera, perquè sempre es trobava allí, preparat per a jugar amb ell i amb tots els joguets que tenia, i per a passar-ho bé. En canvi, aquell dia no estava, era molt estrany i va passar el dia i no estava ni sabia res d’ ell, tal vegada, era perquè havia estat un poc malalt, però ja passaven dies des d’això, i es va començar a preocupar, aleshores va eixir a buscar-lo per on solia passejar, pel lloc on es van conéixer, i per tota la ciutat i no va saber res de Yusuf. Es va posar molt trist i es preguntava què li hauria passat.

Un bon dia, Pietro s’assabentà de que uns adults s’havien emportat Yusuf de tornada al seu poble. Quan Pietro va saber açò es posà molt trist i començà a trobar-lo  en falta com mai havia fet, tenia molts amics però Yusuf era diferent, no només ho era exteriorment sinó que també per la manera de ser, que era molt bon amic. Sempre el trobaria en falta. Gràcies a ell va descobrir un altra manera de viure, va aprendre a valorar coses que abans creia insignificants, coses com a no estar sempre jugant a la consola tenint tants joguets per a jugar i un jardí i una casa tan grans per a poder córrer i ser lliure, la bicicleta que tenia abandonada des de que era xicotet, que quan se la deixava a Yusuf s’ho passava molt bé i ara la tornava a gastar, la cara de felicitat que posava quan jugava amb ell ja que havia aprés amb açò que hi ha xiquets en altres llocs del món que no tenen res d’això i no poden jugar d’aquesta manera. Li haguera agradat que Yusuf poguera estar allí per a jugar cada dia amb ell, ja que s’ho passaven d’allò més bé, amb açò havia aprés el valor de l’amistat. I també va descobrir que molts xiquets no tenen tant de menjar ni una casa com la de Pietro per poder viure.

Pietro cresqué, deixà de banda les consoles, les bicicletes i els jocs de pilota. Però un bon dia, ordenant el traster de casa va veure la bicicleta, aquella vella bicicleta que li donà en un temps tants bons records. Records de vesprades divertides, de jocs infantils, d’amics de carrer. I recordà Yusuf, aquell amic diferent, somrient i content. I va comprendre el vertader significat de la paraula amistat. Des d’aquell moment decidí ajudar aquelles persones que demanaven un somriure, una vesprada de jocs o per què no, una bicicleta i un amic amb qui jugar, és a dir, el valor de la solidaritat.